L’Arnau i la Renata són dos joves que estan a punt de deixar l’institut de Barcelona on estudien. Ell, un noi que es vesteix de dona d’amagat; ella, una noia que es canvia sovint el color dels cabells i de les ungles, que se sent fascinada pel número cinc i que penja periòdicament selfies a Instagram. Ell li demana que li faci fotos vestit de dona, ella s’hi avé. Ell voldria ser metge per curar la gent, ella voldria ser mestra com la seva mare. I mentre aquest futur no arriba, es faran fotos, es coneixeran, faran curts, faran la volta al Pedraforca, lluitaran amb els seus fantasmes, faran poesia i galetes, dibuixaran, viatjaran, creixeran, es veuran fins i tot des de fora com actors en una sèrie de Netflix, però sobretot aprendran a viure i a conviure amb el passat que els ha acostat, però que potser mai no acabaran d’assimilar ni de comprendre.
Li volia dir que la sensació d’absència és més abassegadora que la de la mort perquè és per sempre.
Li volia dir que mai no tindria fills per por d’abandonar-los.
Li volia dir que no parava de tenyir-me i de retenyir-me els cabells perquè la meva mare també ho feia.
O m’ho semblava, que ho feia. Tant és, oi?
La qüestió de vegades només és justificar-se davant dels altres i sobretot davant d’un mateix.
La vida.