A la Barcelona dels anys setanta, l’Olivia està a punt de llicenciar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres en l’especialitat d’Història de l’Art. Vinguda del poble cinc anys abans, viu al barri Gòtic amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla al qual ajuda en les seves estones lliures, alhora que surt amb un reporter gràfic que cobreix els esdeveniments més rellevants del franquisme.
Durant el buidatge d’un pis d’un important co?leccionista d’art, d’origen austríac, l’Olivia descobreix l’autoretrat de la Valèria Sans, una pintora d’avantguarda desconeguda que va viure al Montparnasse dels anys vint i es va relacionar amb els grans artistes del moment. La seva mort prematura i el fet de ser una dona la van enterrar en l’oblit. Aquest descobriment representarà un mirall edificant i una gran motivació per a la trajectòria vital de l’Olivia, que quedarà marcada per sempre.
La pintora s’havia representat ajaguda, en actitud relaxada, com aquelles odalisques de Matisse o com l’Olympia de Manet, tot i que ella no es cobria el sexe amb una mà pudorosa. Ni tan sols un retall de les teles riques i de colors ardents que vestien el fons del quadre i en les quals hi havia infinitat d’ulls estampats, amb clares reminiscències surrealistes, tapava un centímetre de la seva pell blanca, lluminosa, que gairebé li semblava tocar.